Tot i que no en va formar part, Maiolino va participar durant la dècada del 1960, juntament amb Hélio Oiticica i Lydia Clark, en algunes exposicions i activitats del moviment neoconcret, que defensava la recuperació del cos i la subjectivitat en l'art.
En el 1967, l'artista va formar part de l'exposició Nova Objectividade Brasilera, que va ser exposada al museu de Arte Moderna de Rio de Janeiro, i que reunia diferents vessants de les avantguardes nacionals.
L'obra
La retrospectiva d'Ana Maria en la Fundació Tàpies -la primera en el context europeu- no ens parla d'una gran artista, però sí d'una veu necessària, llavors en els seixanta, quan formava part de la configuració de la nova avantguarda brasilera, i avui com una força obstinada i elèctrica, específicament moderna, mai amb la pretensió de col·locar a l'espectador en un espai segur, sinó d'inquietar la seva mirada a través d'uns treballs d'orgànica vitalitat, armats de buits, despullats de pors
L'obra de Maiolino pasa de manifest una preocupació pel cos i el llenguatge, entesos com a elements moduladors de la subjectivitat i de la dimensió social de l'individu. L'artista s'intesa per
la relació entre allò que entra i surt del cos, el que hi ha fora i dins
, l'excrement i l'aliment
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada