Edgar Allan Poe FINAL

Els braços, al gorja i fins i tot les puntes dels cabells radiants es fonien imperceptiblement dins l'ombra vaga però profunda que feia de fons al conjunt.
El retrat Oval.

Doncs aquesta fotografia va aparèixer inesperadament.
Al tornar a casa i quan vaig començar a repassar les fotografies amb uns quants fragments de contes, poemes de Edgar Allan Poe. Tot va passar molt ràpid i la fotografia i el fragments es van ajuntar sols.
He tingut problemes a l'hora de decidir-me ja que vam fer dos sessions i tenia per escollir com 10 fotografies bones.


Fora de camp: un bosc.
L'enquadrament és vertical. S'ha utilitzat un pla en picat.
La composició de la fotografia sóc jo en segon pla i en primer pla la mà.
És una llum artificial i també dura, ja què les ombres estan definides i l'objecte no està homogèniament il·luminat, també té una part més il·luminada que l'altre (la mà).

Més Poe

Imatges de la sessió

POE

Possible lloc, però encara haig de fer les ales de la "fada" i escanejar-les i desprès retocar-ho amb el photochop.
Faig un petit recordatori.
La meva fotografia o fotomuntatge tractara sobre el relat de E.A. Poe "País de Hadas" concretament amb aquest fragment;

Y aquellas mariposas de la Tierra
que vuelan, afanosas del celaje,
y bajan nuevamente,
sin contentarse nunca,
nos traen una muestra,
prendida de sus alas temblorosas.

8/10/09

Possible vestuari.

Y aquellas mariposas de la Tierra
que vuelan, afanosas del celaje,
y bajan nuevamente,
sin contentarse nunca,
nos traen una muestra,
prendida de sus alas temblorosas.

La meva fotografia anirà relacionada amb aquest petit fragment del poema País de Hadas de E.A. Poe.

5/10/09

4/10/09

Ja està acabat el petit disseny del vestuari.
Aprofitant les estones eternes al autobús he aprofitat per poder dissenyar el meu vestit. Espero i vull que no quedi en un simple dibuix. Demà començaré a mourem i veure com donar-li vida. També tinc el pentinat i el maquillatge, una cosa senzilla però perfecte. Si puc avui escanejo l'esbós i us el penjo lo més aviat possible.
Adéu!

30/09/09

Segueixo amb el gran dubte
d'ahir, fosc o clar?

fosc = DOLENT
CLAR= bó

CLAR

FOSC

CLAR

FOSC

De petits sempre ens han ensenyat que lo dolent és de color fosc, i lo bo de color clar..
Per exemple; la típica bruixa dels contes d'infants sempre van vestides d'un color fosc.
I les fades o els àngels van de colors clars..
Doncs no és així!
CLAR també pot ser DOLENT.

Aniré amb un vestit blanc i no un qualsevol..
sinó un vestit de núvia.

Ja veig, poc a poc les peces es van ajuntant..

29/09/09

Em passo l'estona pensant, però per desgràcia encara no em ve la inspiració.
He fet un repas mental dels possibles llocs, i crec que ja el tinc.
Es tracta d'una petita ermita amb el seu cementiri al cantó, d'aquells antics i que posen la pell de gallina. Situat a un poble aprop d'on tinc una casa d'estiueig (Castellcir).
L'escenari ja està decidit.
Però ara falta el més important.. la situació!

Com estaré? seguda, estirada..
Amb què?
Com aniré vestida, d'un color fosc o clar?

Demà serà un altre dia..

País de hadas

Hola! Avui estreno el blog de audiovisuals. Com el primer projecte que ens han demanat és fer-nos un autoretrat amb l'estil de Edward Allan Poe,el primer que he fet és mirar la seva biografia i llegir algunes de les seves obres per conèixer el seu estil. Buscant per la xarxa he trobat aquest poema, que al llegir-lo m'ha transportat en aquell país habitat per les fades.. Aquí us el deixo.

País de hadas
Edgar Allan Poe

Valles de sombra y aguas apagadas y bosques como nubes, que ocultan su contorno en un fluir de lágrimas. Allí crecen y menguan unas enormes lunas, una vez y otra vez, a cada instante, en canto que la noche se desliza, y avanzan siempre, inquietas, y apagan el temblor de los luceros con el aliento de su rostro blanco. Cuando el reloj lunar señala medianoche, una luna más fina y transparente desciende, poco a poco, con el centro en la cumbre de una sierra elevada, y de su vasto disco se deslizan los velos dulcemente sobre aldeas y estancias, por doquier; sobre extrañas florestas, sobre el mar y sobre los espíritus que vuelan y las cosas dormidas: y todo lo sepultan en un gran laberinto luminoso. ¡Ah, entonces! ¡Qué profunda es la pasión que ponen en su sueño! Despiertan con el día, y sus lienzos de luna se ciernen ya en el cielo, con inquietas borrascas, y a todo se parecen: más que nada semejan un albatros amarillo. Y aquella luna no les sirve nunca para lo mismo: en tienda se trocará otra vez, extravagante. Pero ya sus pedazos pequeñitos se tornan leve lluvia, y aquellas mariposas de la Tierra que vuelan, afanosas del celaje, y bajan nuevamente, sin contentarse nunca, nos traen una muestra, prendida de sus alas temblorosas.